Aquesta assignatura m'ha ajudat a ampliar els meus coneixements sobre la llengua catalana, perquè amb la part teórica, he conegut millor el vocabulari i la gramàtica de la llengua, i amb la part pràctica he millorat molt la meua expressió oral. El llibre utilitzat a clase em servirá també per a aconseguir el mitjà, i als tándems he practicat la parla, amb persones que m'han ajudat a millorar i m'han fet participar en la conversa. Crec que el coneixement teòric és molt important i que el necessitem per a parlar la llengua, però la pràctica és el que ens ajudarà a interioritzar el que hem estudiat a classe.
lunes, 8 de enero de 2018
Dictat.
Data. 19-12-17.
L'enganyava des de feia setze anys, cinc mesos i dèsset dies, exactament. Tot havia començat com una inquietud incòmoda. El desig de saltar-se les promeses de fidelitat va vindre una mica després, dos dies més tard de la nit de noces. Les mirades de reüll en els restaurants, els pensaments immorals... La caiguda era qüestió de temps. Va ser sense adonar-se'n, quasi per inèrcia.
Un dilluns ennuvolat, la proposició d'un company en va ser el detonant. A l'arribada a casa, no sabia si era la sensació aïllada de la primera volta, però l'olor li produïa nàusees. Va usar el raspall elèctric i el dentifrici de mentol, per a eliminar qualsevol resta del que ella considerava un accident.
L'enganyava des de feia setze anys, cinc mesos i dèsset dies, exactament. Tot havia començat com una inquietud incòmoda. El desig de saltar-se les promeses de fidelitat va vindre una mica després, dos dies més tard de la nit de noces. Les mirades de reüll en els restaurants, els pensaments immorals... La caiguda era qüestió de temps. Va ser sense adonar-se'n, quasi per inèrcia.
Un dilluns ennuvolat, la proposició d'un company en va ser el detonant. A l'arribada a casa, no sabia si era la sensació aïllada de la primera volta, però l'olor li produïa nàusees. Va usar el raspall elèctric i el dentifrici de mentol, per a eliminar qualsevol resta del que ella considerava un accident.
miércoles, 3 de enero de 2018
Belbel, Sergi (2012). Morir (un moment abans de morir). Editorial: Tres i Quatre. 164 pàg.
Sergi Belbel va nàixer el 1963 a Terrasa i és un dels representants més destacats del teatre català contemporani. Va rebre el Premi Marqués de Bradomín amb la versió en castellà de la seua obra Calidoscopios y faros de hoy, el 1985. Les seues obres més destacades són La sang (1988), Després de la pluja, Morir (1995), El temps de Plank (1999), Forasters, Mòbil (2005) o A la Toscana (2007). S'han fet nombroses traduccions de la seus producció, el que ha fet possible el seu èxit en el món exterior. Els temes que tracten les seues obres, que són peçes amb ritme àgil i directe, són la comunicació en les relacions humanes i el temps. També es director del teatre Nacional de Catalunya.
Aquesta és una obra de teatre que s'estructura en dues parts, la primera titulada Morir, i la segona, No morir. En la primera part es presenten diverses històries anb personatges diferents, i totes aquestes terminen tràgicament. En la segona part, es presenten les mateixes històries, però en la primera, el personatge que mor en la primera part, no mor, i d'aquesta forma, cap personatge mor, ja que les escenes estan relacionades. A la primera escena apareix el guionista i la seua dona; a la segona, un jove heroïnòman i la seua germana; a la tercera, una mare i la seua filla; a la quarta, una senyora que parla per telèfon; després, una infermera i un malalt; després, dos policies i un motorista; i finalment, un assassí i la víctima.
La primera vegada que vaig llegir aquest llibre va ser l'any passat a l'institut. Em va agradar molt i per aquesta raó he decidit llegir-lo altra vegada i fer una ressenya.
L'acció de l'obra té lloc en diversos espais de la ciutat, especialment en les cases dels personatges. Són, per tant, llocs cotidians. Els personatges són diferents i al principi sembla que les històries són independentis i no hi ha relació entre elles. L'autor se centra també en el món de les drogues i l'alcohol, això es veu en les històries de la senyora que parla per telèfon i l'heroïnòman. Són personatges solitaris i aïllats, i en la primera part, en cada escena, un d'ells mor. Un recurs molt utilitzat es l'exageració, ja que en ocasions els personatges moren de forma ridícula. No arriba a ser surrealista perquè pot ocòrrer realment, però hi ha molt poques possibilitats de morir d'aquesta manera. Per exemple, la filla mor pequè comença a menjar el pollastre i s'ennuega. En l'escena del lladre i la víctima, aquestos personatges començen a parlar massa per a la situació en la que es troben, cosa que és molt poc probable que tinga lloc a la realitat. Amb aquesta exageració, l'obra es torna divertida, l'humor es presenta en les diferents conversacions, com per exemple durant el sopar, en l'escena de la mare i la filla. Es pot veure també, l'ùs de vulgarismes i un registre col·loquial, sobre tot entre personatges que tenen molta confiança.
L'obra Morir resulta molt interessant per el canvi que es produeix en la segona part. Al principi, sembla que no hi ha cap relació entre les diverses històries, únicament que totes acaben amb una tragèdia, la mort. No obstant això, en la segona part, la primera història que es presenta es l'última de la primera part, la del lladre i la víctima, però es produeix un canvi. Aquest canvi permet que la persona siga viva, i d'aquesta forma, la resta de personatges es salven. Com que el primer no mor, i les històries sí estàn relacionades, tots els personatges viuen. Com a opinió personal, l'autor vol mostrar que un petit canvi pot tenir grans conseqüències, i en el cas d'aquest llibre, un canvi en les decisions o les actuacions dels personatgen, permeten que cap escena acabe amb la mort.
Aquest llibre és molt recomanable, tot i que les situacions són cercanes als lectors perquè, encara que de vegades són un poc exagerades, són situacions cotidianes protagonitzades per persones normals. És una obra curta, fàcil de llegir pel gènere al que correspon, i que porta al lector a fer una reflexió personal. Tots els personatges, en la segona part, intenten solucionar els seus problemes i avançar, perquè tenen esperança.
Sergi Belbel va nàixer el 1963 a Terrasa i és un dels representants més destacats del teatre català contemporani. Va rebre el Premi Marqués de Bradomín amb la versió en castellà de la seua obra Calidoscopios y faros de hoy, el 1985. Les seues obres més destacades són La sang (1988), Després de la pluja, Morir (1995), El temps de Plank (1999), Forasters, Mòbil (2005) o A la Toscana (2007). S'han fet nombroses traduccions de la seus producció, el que ha fet possible el seu èxit en el món exterior. Els temes que tracten les seues obres, que són peçes amb ritme àgil i directe, són la comunicació en les relacions humanes i el temps. També es director del teatre Nacional de Catalunya.
Aquesta és una obra de teatre que s'estructura en dues parts, la primera titulada Morir, i la segona, No morir. En la primera part es presenten diverses històries anb personatges diferents, i totes aquestes terminen tràgicament. En la segona part, es presenten les mateixes històries, però en la primera, el personatge que mor en la primera part, no mor, i d'aquesta forma, cap personatge mor, ja que les escenes estan relacionades. A la primera escena apareix el guionista i la seua dona; a la segona, un jove heroïnòman i la seua germana; a la tercera, una mare i la seua filla; a la quarta, una senyora que parla per telèfon; després, una infermera i un malalt; després, dos policies i un motorista; i finalment, un assassí i la víctima.
La primera vegada que vaig llegir aquest llibre va ser l'any passat a l'institut. Em va agradar molt i per aquesta raó he decidit llegir-lo altra vegada i fer una ressenya.
L'acció de l'obra té lloc en diversos espais de la ciutat, especialment en les cases dels personatges. Són, per tant, llocs cotidians. Els personatges són diferents i al principi sembla que les històries són independentis i no hi ha relació entre elles. L'autor se centra també en el món de les drogues i l'alcohol, això es veu en les històries de la senyora que parla per telèfon i l'heroïnòman. Són personatges solitaris i aïllats, i en la primera part, en cada escena, un d'ells mor. Un recurs molt utilitzat es l'exageració, ja que en ocasions els personatges moren de forma ridícula. No arriba a ser surrealista perquè pot ocòrrer realment, però hi ha molt poques possibilitats de morir d'aquesta manera. Per exemple, la filla mor pequè comença a menjar el pollastre i s'ennuega. En l'escena del lladre i la víctima, aquestos personatges començen a parlar massa per a la situació en la que es troben, cosa que és molt poc probable que tinga lloc a la realitat. Amb aquesta exageració, l'obra es torna divertida, l'humor es presenta en les diferents conversacions, com per exemple durant el sopar, en l'escena de la mare i la filla. Es pot veure també, l'ùs de vulgarismes i un registre col·loquial, sobre tot entre personatges que tenen molta confiança.
L'obra Morir resulta molt interessant per el canvi que es produeix en la segona part. Al principi, sembla que no hi ha cap relació entre les diverses històries, únicament que totes acaben amb una tragèdia, la mort. No obstant això, en la segona part, la primera història que es presenta es l'última de la primera part, la del lladre i la víctima, però es produeix un canvi. Aquest canvi permet que la persona siga viva, i d'aquesta forma, la resta de personatges es salven. Com que el primer no mor, i les històries sí estàn relacionades, tots els personatges viuen. Com a opinió personal, l'autor vol mostrar que un petit canvi pot tenir grans conseqüències, i en el cas d'aquest llibre, un canvi en les decisions o les actuacions dels personatgen, permeten que cap escena acabe amb la mort.
Aquest llibre és molt recomanable, tot i que les situacions són cercanes als lectors perquè, encara que de vegades són un poc exagerades, són situacions cotidianes protagonitzades per persones normals. És una obra curta, fàcil de llegir pel gènere al que correspon, i que porta al lector a fer una reflexió personal. Tots els personatges, en la segona part, intenten solucionar els seus problemes i avançar, perquè tenen esperança.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)